STS de 29 de desembre de 2020
Qüestió plantejada.
El TS en la STS de 29 de desembre de 2020, planteja un canvi de criteri respecte a la durada dels contractes d’obra i servei determinada, i canvia la doctrina quant a la durada d’aquests, fent incidència en el concepte d’autonomia, substantivitat pròpia i durada dels mateixos quan s’utilitzen de manera habitual per les empreses davant successives adjudicacions de contractes.
Es planteja la naturalesa de la relació laboral davant un contracte d’obra o servei determinat que busca la seva justificació de delimitació en el temps atesa l’existència d’un vincle mercantil de l’empresa amb un tercer.
Nou criteri del TS
L’art. 15.1 ET estableix que els contractes d’obra o servei no podran tenir una durada superior a 3 anys, ampliables a 12 mesos més per conveni col·lectiu d’àmbit sectorial estatal o d’àmbit inferior. Transcorreguts aquests terminis, els treballadors adquiriran la condició de fixos de l’empresa.
La regulació anterior entenia que la durada d’aquests contractes, si tenien autonomia i substantivitat pròpia, podia ser incerta, encara que limitada en el temps.
No obstant això, el TS sempre ha mantingut que un contracte temporal ha de complir amb tots els requisits i exigències que la Llei imposa, perquè sigui veritablement un contracte temporal.
La STS de 27 d’abril de 20181 estableix que els requisits del contracte d’obra o servei són:
.- Que l’obra o servei que constitueixi el seu objecte, present autonomia i substantivitat pròpia dins del que és l’activitat laboral de l’empresa.
.- Que la seva execució, encara que limitada en el temps, sigui en principi de durada incerta.
.- Que en el contracte s’especifiqui i identifiqui, amb precisió i claredat, l’obra o el servei que constitueix el seu objecte.
.- Que en el desenvolupament de la relació laboral, el treballador sigui normalment ocupat en l’execució d’aquella o en el compliment d’aquest i no en tasques diferents.
Fins a la data de la STS es mantenia que el contracte per a obra o servei determinat mantenia la seva causa mentre subsistia la necessitat temporal d’empleats, en continuar l’ocupadora, sent adjudicatària de la contracta o concessió que havia motivat el contracte temporal2, d’aquí ve que es vinculés la durada del contracte a la durada de l contracta, sent la finalització d’aquesta la causa vàlida d’extinció d’aquell3.
No obstant això el TS4 va establir que davant situacions en les quals s’utilitzava el contracte d’obra o servei, sense solució de continuïtat sota l’aparença de vinculació a una mateixa contracta, que al seu torn, havia sofert modificacions va acabar precisant que:
“… l’autonomia i identitat de la contracta, justificativa de la contractació, es desdibuixa en convertir-se en una activitat que, per les seves característiques de reiteració a través de successives ampliacions, renegociacions, evidència que l’empresa necessàriament ha incorporat ja el seu habitual quefer, malgrat la qual cosa ha mantingut el mateix contracte d’obra o servei…”
Això ha provocat que el TS rebutgi que un contracte de treball pugui continuar sent considerat temporal quan:
“… l’expectativa de finalització del mateix es torna excepcionalment remota donat el manteniment inusual i particularment llarg de l’adscripció del treballador a l’atenció de les mateixes funcions que es van adscrivint a successives modificacions de la mateixa contracta inicial. S’excedeix i supera així la particular situació de la mera pròrroga de la contracta, desnaturalitzant la contractació temporal i pervertint el seu objecte i finalitat…”
Per tant si el contracte d’obra i servei, s’utilitza per a l’activitat ordinària, regular i bàsica de l’empresa, es perd el concepte d’autonomia i substantivitat pròpia i per tant, resulta il·lògic sostenir que el gruix d’aquella activitat té el caràcter excepcional al qual el contracte per a obra o servei busca atendre.
Per això si l’activitat principal de l’empresa consisteix a desenvolupar serveis per a tercers, subjectes a una determinada durada, no pot transcendir a la durada de la relació laboral, excepte que concorrin les causes per a celebrar aquest tipus de contractes per a obra o servei determinats.
El TS entén que les situacions de variabilitat de les necessitats de la demanda i les decisions sobre la dimensió de la plantilla, poden i han de ser ateses a través d’altres mecanismes que el legislador ha dissenyat a aquest efecte i que estan a l’abast de tots els ocupadors, com ara temps parcial, distribució de jornada, fixos discontinus, etc. o bé acudir a les extincions per causes objectives derivades de la pèrdua de la contracta.
A més si l’activitat objecte d’una contracta mercantil és la pròpia i ordinària, difícilment es compliran amb els criteris d’autonomia i substantivitat pròpies que exigeix aquest tipus de contractes.
1 Rcud. 3926/2015
2 STS de 20 de març de 2015, (Rcud. 699/2014)
3 STS de 13 de maig de 2020, Rcud. 4349/2017 i 4161/2017) i STS de 16 de juliol de 2020 (Rcud. 4468/2017).
4 STS de 19 de juliol de 2018 (Rcud. 824/2017 i 103/2017), STS de 11 d’octubre de 2018 (Rcud. 1295/2017), STS de 28 de novembre de 2019 ( Rcud. 3337/2017) STS de 16 de gener de 2020 (Rcud 2122/2018), STS de 13 i 26 de març de 2020 (Rcud 3566/2017 i 2432/2017).
