STSJ de Galícia de 2 de desembre de 2022, Rec. 5781/2022. ECLI:ES:TSJGAL:2022:8350: Acomiadament per ofenses verbals (insults) als directius, si bé existeix una reclamació de drets per part del treballador. Acomiadament procedent? o Acomiadament nul per vulneració de la garantia d’indemnitat?

Fets

Treballador sol·licita una reducció de jornada d’1 hora diària, retardant la seva hora d’entrada. Això és denegat per l’empresari. El treballador formula demanda de reconeixement de dret.

El treballador poc temps després verbalitza el següent:

“Aquesta empresa es va a la merda, i no triga a tancar, perquè no té futur”,

“Arturo i Carlos Francisco són unes males persones i uns subnormals, a més de robar-li a Instelec”,

“Arturo i Claudia són uns incompetents, uns maleducats i uns inútils”.
 

Qüestió Plantejada

1.- Estem davant un acomiadament nul per vulneració de drets fonamentals i la garantia d’indemnitat
2.- Podem entendre que els fets són prou greus com per a considerar que es tracta d’una conducta qualificable com a acomiadament disciplinari procedent.

 

Criteri del TSJ

a) Garantia d’indemnitat.
L’empresa aporta una justificació objectiva i prova suficient, que l’acomiadament té una finalitat estrictament disciplinària i aliena a la vulneració de drets fonamentals, concretament a la garantia d’indemnitat.

Es tracta d’una situació en la qual concorren causes disciplinàries i indicis de vulneració de drets fonamentals, per això  “s’ha d’arribar a la convicció, no que l’acomiadament és absolutament estrany a la utilització del mecanisme disciplinari, sinó que l’acomiadament és absolutament estrany a una conducta antisindical (extensible a qualsevol vulneració de drets fonamentals), de manera que pugui estimar-se que, encara posada entre parèntesis la pertinença o activitat sindical del treballador, l’acomiadament hauria tingut lloc versemblantment, en tot cas, per existir causes suficients, reals i serioses, per a entendre, com a raonable, des de la mera perspectiva disciplinària, la decisió empresarial”[1]

L’acreditació plena de l’incompliment contractual que habilita l’acomiadament permet entendre, com a regla general, satisfeta la càrrega empresarial de neutralització dels indicis[2] de vulneració de la garantia d’indemnitat.

Els insults proferits pel treballador tenen una entitat disciplinària rellevant i justifiquen l’acomiadament disciplinari, ja que presenten una connexió temporal més intensa amb l’acomiadament que la que es deriva de l’exercici d’accions judicials (garantia d’indemnitat), la qual cosa permet descartar l’existència d’una represàlia.

b) Llibertat d’expressió / d’Informació
Es planteja, a més, si les expressions i insults proferits, entren dins de la llibertat d’expressió (Art. 20 CE), que té per objecte pensaments, idees i opinions, concepte ampli dins del qual han d’incloure’s també les creences i els judicis de valor o dins del dret a comunicar i rebre lliurement informació, que versa sobre fets que puguin considerar-se notificables.[3].

A l’empara de l’art. 20.1.d) CE el treballador ha de comprovar la veracitat dels fets que exposa, mitjançant els oportuns esbrinaments i emprant la diligència exigible a un professional. Encara que la informació pot resultar inexacta, no és menys cert, que si s’ha obtingut rectament i és difosa ha de ser protegida permet la seva protecció, encara que la seva total exactitud sigui controvertible o incorri en errors circumstancials que no afectin l’essència de l’informat[4].

Per això les expressions relatives al destí de l’empresa i un suposat robatori a Instelec se situen en el context de la llibertat d’expressió, fins i tot i no aportar proves de la seva veracitat.

Però cridar als directius de l’empresa “dolentes persones”, “subnormals, “incompetents”, “maleducats” i “inútils” en presència d’altres persones i sense mediar provocació, suposa una intromissió il·legítima en els termes de l’art. 7.7 de la Llei orgànica 1/1982 de protecció civil del dret a l’Honor, la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge.

c) Infracció de la doctrina gradualista.
Se’ns indica que el treballador no ha tingut cap sanció prèvia, si bé, el TSJ entén que en 2016 va ser amonestat per fets similars, la qual cosa ja denota un tipus de conducta, encara que siguin fets allunyats en el temps. No obstant això, existeixen uns insults, sense que existeixi cap provocació i en presència d’altres treballadors, la qual cosa ja denota que estem davant una conducta de caràcter greu, i per tant no s’infringeix la teoria gradualista.

 

Conclusió

No sempre que existeix una reclamació per part del treballador estem davant una represàlia de l’empresari en cas d’acomiadament. D’aquí ve que hàgim de valorar el nexe temporal i les circumstàncies concretes del cas, per a comprovar si la conducta és greu o existeix una vulneració de drets fonamentals que determinin la nul·litat de l’acomiadament.

En el present assumpte, estem davant un acomiadament procedent, per ofenses verbals a l’empresari o altres treballadors que s’empara en l’art. 54.1.c) ET, en tractar-se d’una conducta greu i culpable, que no es pot emparar en una llibertat d’expressió o d’informació de l’art. 20 CE.

 
[1] STC 104/1987, de 17 de juny

[2] STC 41/2006 de 13 de febrer

[3] STC 146/2019 de 26 de novembre

[4] STC 4/1996 de 16 de gener