L’extinció de diversos contractes per una mateixa causa, suposa que d’acord amb l’art. 51.1) ET podem haver d’acudir al procediment d’acomiadament col·lectiu si superem el llindar previst per la legislació vigent en un període de referència de 90 dies. La STJUE d’11 de novembre de 2020 (Assumpte C-300/19) , respon a una qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat Social núm. 3 de Barcelona i sembla que suposarà un canvi en el computo aquest període.
ELS ACOMIADAMENTS COL·LECTIUS I EL TJUE: EL LÍMIT DELS 90 DIES A l’efecte dels LLINDARS DE L’ART. 51 ET
1.- Com es computaven els 90 dies fins avui.
És acomiadament col·lectiu, el que per causes Econòmiques, Tècniques, Organitzatives o de Producció, en un període de 90 dies afecti el nombre de treballadors previst en l’art. 51.1 ET.
La norma conté una clàusula antifrau per a quan l’empresari extingeixi contractes de treball, a l’empara de l’art. 52.c) ET, en número inferior als llindars previstos per la norma, sense concórrer les causes que ho justifiquin. Aquests acomiadaments seran en frau de llei i declarats nuls i sense efecte.
Per al TS el dies ad quem, en el còmput dels 90 dies, és aquell en què es compleixen els 90 dies següents a la data de l’acomiadament(1), així el dia de l’acomiadament, contra el qual s’interposa la demanda, seria el dia final en el còmput de les anteriors extincions, per a analitzar si s’han superat els límits de l’art. 51 ET.
En canvi el dies a quo o dia inicial de còmput serà el de la data de l’acomiadament per causes no inherents al treballador,(2) produïdes en un període de 90 dies, previs a la comunicació inicial, si superen els límits numèrics per a aplicar el procediment d’acomiadament col·lectiu(3).
Amb això es pretén evitar que l’empresari eludeixi l’aplicació del procediment d’acomiadament col·lectiu, molt més complex, que el previst per als acomiadaments objectius individuals.
Qüestió a tenir en compte, però que no és objecte del present article, seria el còmput de 90 dies en els grups d’empresa, on fàcilment es podrien superar aquests llindars i s’aplicaria la cautela antifrau, en extincions molt pròximes en el temps que fan pressuposar una unitat d’intenció(4).
El propi TS en Sentència de 26 de setembre de 2017(5), diu que el còmput de 90 dies, es fa com estableix la norma , sense que això suposi millora de la Directiva 98/59 CE(6).
No existeix una segona modalitat o varietat estesa d’acomiadament col·lectiu(7). Els acomiadaments objectius individuals formulats a l’empara de l’art. 52.c) ET en períodes successius de 90 dies i en número inferior als llindars legals, determinarà que precisament que aquests acomiadaments individuals puguin ser declarats nuls, però no suposa l’extensió dels períodes successius de 90 dies, ni que això signifiqui en absolut que es tracti d’un acomiadament col·lectiu tàcit, ni que es vegi garantit d’un període de còmput superior als 90 dies.
En el mateix sentit l’Acte del TS de 27 de juny de 2018(8), que inadmet un Recurs de Cassació per a la Unificació de Doctrina, on diu que no hi ha norma que permeti estendre el còmput de 90 dies, cap endavant i cap endarrere, convertint-lo en un altre de 180 dies.
En tot cas s’haurà d’estar sempre al termini de caducitat de l’acció per acomiadament, ja que si el treballador no interposa la demanda en els 20 dies hàbils, aquesta caducarà, amb independència o no del frau.(9)
2.- El còmput dels 90 dies després de STJUE d’11 de novembre de 2020 (Assumpte C-300/19)
Per a plantejar la qüestió prejudicial, el Jutjat Social 3 de Barcelona, cita la STSJ de Catalunya de 6 d’octubre i 16 de desembre de 2011(10), que entenen que el còmput dels 90 dies, es pot fer en les 2 direccions, és a dir, cap endarrere i avanci, ja que si se superen els límits en el període de 90 dies, l’acomiadament s’entendrà en frau de llei. En tot cas, es respectarà el termini de caducitat de l’acció.
El TSJ va entendre, en aquest moment, que el còmput dels 90 dies, si només es cap endarrere, era un criteri restrictiu que no deriva del tenor literal de l’art. 51 ET
La STJUE es refereix a la STJUE d’11 de novembre de 2015 (Assumpte C-422/14)(11) i la STJUE de 18 de gener de 2007 (Assumpte C-385/05)(12) ens recorden que la Directiva 98/59 CE, no pot interpretar-se en el sentit que les maneres de càlcul d’aquests llindars, i per tant, els propis llindars estiguin a la disposició dels Estats membres, ja que tal interpretació permetria alterar l’àmbit d’aplicació de la referida Directiva i privar-la de la seva plena eficàcia.
Per a l’Advocat General l’art. 51.1.a) del ET ha d’interpretar-se en el sentit que hagi de prendre’s en consideració qualsevol període de 30 o 90 dies, amb anterioritat o posterioritat a l’acomiadament, amb l’única concreció deduïble que la norma indica que han de ser consecutius, i sense possibilitat d’interrupció o suspensió. D’aquí ve que en funció dels fets de cada cas concret, el període de referència podria situar-se completament abans, després o parcialment abans i després de l’acomiadament en qüestió, perquè les 2 úniques condicions, com diu són:
a) Que aquests 30 o 90 dies siguin consecutius.
b) Que el treballador que invoca els seus drets a l’empara de la Directiva hagi estat acomiadat dins del corresponent període de referència.
Per al TJUE la Directiva 98/59CE ha d’interpretar-se en el sentit que a efectes d’apreciar si un acomiadament individual impugnat forma part d’un acomiadament col·lectiu, el període de referència previst en aquesta disposició per a determinar l’existència d’un acomiadament col·lectiu ha de calcular-se computant tot període de 30 o de 90 dies consecutius en el qual hagi tingut lloc aquest acomiadament individual i durant el qual s’ha produït el major nombre d’acomiadaments efectuats per l’empresari per un o diversos motius no inherents a la persona dels treballadors, en el sentit d’aquesta mateixa disposició.
Per tant sembla que a partir d’ara, el còmput dels 90 dies serà bidireccional, cap endavant i cap endarrere, per la qual cosa la polèmica està servida.
NOTES:
(1). STS de 23 d’abril de 2012 (RJ 2012/8524), STS de 23 de gener de 2013 (RJ 2013/2851), STS 11 de febrer de 2014 (RJ 2014/1856) i STS de 9 d’abril de 2014 (RJ 2014/2601).
(2). STS de 9 de juliol de 2014 (RJ 2014/4261), STS de 18 de novembre de 2014 (RJ 2014/6472), STS d’11 de gener de 2017 (RJ 2017/230).
(3). Trasposició de la Directiva 98/59/CE del Consell de 20 de juliol de 1998, relativa a l’aproximació de les legislacions dels Estats membres que es refereixen als acomiadaments col·lectius, en DOTZE núm. 225 de 12 d’agost de 1998, consultada el 16 de maig de 2019 enhttps://www.boe.es/buscar/doc.php?id=doue-l-1998-81564 que permetia als estats membres un triar entre un llindar temporal entre 30 i 90 dies.
(4). STSJ d’Andalusia Sevilla de 7 d’octubre de 2010 (AS 2010/2990)
(5). ECLI:ÉS:TS:2017:3681
(6). Relativa a l’aproximació de les legislacions dels Estats membres que refereixen als acomiadaments col·lectius, consultada en https://eur-lex.europa.eu/legal-content/es/all/?uri=celex%3A31998L0059, el dia 18 de novembre de 2020.
(7). STS de 21 de juny de 2015, Rec. 370/2014
(8). ECLI:ÉS:TS:2018:7471A
(9). STSJ de Catalunya de 16 de desembre de 2011, (AS 2012/2521).
(10). ECLI:ÉS:TSJCAT:2011:11073 i ECLI:ÉS:TSJCAT:2011:12358
(11). http://curia.europa.eu/juris/document/document.jsf?docid=171282&doclang=es, consultada el 16 de novembre de 2020.
(12). https://www.iberley.es/jurisprudencia/sentencia-supranacional-n-c-385-05-tjue-18-01-2007-47539407 consultada el 16 de novembre de 2020.
 M
Enllaç a la publicació original: https://www.iustel.com/diario_del_derecho/noticia.asp?ref_iustel=1204914 per Jaume J. Barcons Casas, Advocat-Gestor Administratiu i Doctorant CEINDO – ABAT OLIBA CEU
