STSJ d’Albacete de 10 de febrer de 2023, Rec. 2158/2022, ECLI:ES:TSJCLM:2023:312: Procedeix una indemnització per acomiadament addicional a la taxada per aplicació del Conveni 158 OIT i la Carta Social Europea davant les dificultats d’un treballador a reincorporar-se al mercat laboral?

Qüestió Plantejada

Es planteja si s’han de tenir en compte les circumstàncies personals d’un treballador, així com la seva dificultat per a reincorporar-se al mercat laboral per a poder aplicar una indemnització addicional per acomiadament, d’acord amb el que es disposa en l’art. 10 del Conveni 158 de l’OIT i l’art. 24 de la Carta Social Europea.
 

Criteri del TSJ

Han existit diversos pronunciaments sobre aquest tema.

La STSJ de Catalunya de data 23 d’abril de 2021, Rec. 5233/2020 reconeix el dret a una indemnització addicional.

L’argument a favor d’aquesta indemnització addicional és que la indemnització legal per acomiadament es considera minsa al no tenir un efecte dissuasiu per a l’empresa i no compensa prou a la persona treballadora per la pèrdua de l’ocupació.

Mentre que el TSJ de Castella i Lleó (Valladolid) en sentència d’1 de març de 2021, Rec. 103/2021 i STSJ de Madrid en sentències d’1 i 18 de març de 2021, Rec. 596/2020 i 136/2020, rebutgen l’abonament d’una indemnització addicional.

L’argument en contra és que el Conveni de l’OIT no estableix una regulació que habiliti aquesta doble indemnització, puix que no és directament aplicable en remetre’s en l’art. 1 a les legislacions nacionals.

La STS de 31 de gener de 1990, ROJ: STS 17047/1990 i de 4 de novembre de 1987 ROJ: STS16626/1987 va dir que les normes del Conveni 158 de l’OIT no són d’aplicació directa a Espanya, en precisar la seva efectivitat d’un desenvolupament intern.

En la legislació espanyola no hi ha cap norma que permeti una doble indemnització ni la Jurisprudència, interpretant aquesta legislació, ho ha admès, sent impossible que cada Jutge o tribunal puguin imposar la indemnització que els sembli pertinent d’acord amb les característiques de cada acomiadament improcedent.

S’ha de tenir en compte que l’art. 10 del Conveni 158 OIT només estableix que s’haurà de pagar una indemnització adequada quan la indemnització no estigui prevista en la normativa espanyola.

Conclusió

A l’espera d’unificació de doctrina, el criteri d’aquest TSJ és que les indemnitzacions addicionals estan previstes únicament en els casos de tutela de drets fonamentals, quan el prevegi el conveni, o en els casos d’incidents de no readmissió irregular.

L'entrada Procedeix una indemnització per acomiadament addicional a la taxada? ha aparegut primer a Gestoria Barcons.

Hi ha diverses sentències que estableixen suposats en els quals els negocis han de pagar a les seves assalariats indemnitzacions superiors als 33 dies per any treballat que marca la llei. Els laboralistes expliquen aquests casos.

A Espanya, la indemnització per acomiadament improcedent fixada en la llei se situa en els 33 dies de servei per cada any treballat. No obstant això, en determinats casos, els autònoms i negocis podrien veure’s obligats a abonar als seus assalariats, en cas d’acomiadament, quantitats bastant superiors, fins a 15 dies més, segons diferents decisions judicials.

Així ho van constatar diverses recents sentències judicials, que van fixar els criteris segons els quals els negocis han de pagar als seus assalariats, en cas d’acomiadament, indemnitzacions superiors a la quantitat establerta en la legislació. En tots els casos, els jutges s’atenen al Conveni 158 de l’Organització Internacional del Treball (OIT), així com a l’article 24 de la Carta Social Europea.

Les sentències relatives a aquest assumpte s’han emès en paral·lel a la proposta de la ministra de Treball, Yolanda Díaz, d’establir per llei un “acomiadament a la carta”, que va causar alarma entre els experts laboralistes fa uns mesos, i que pretenia variar les indemnitzacions en funció de les circumstàncies personals de l’assalariat acomiadat. Tal com van recordar els advocats laboralistes consultats per aquest mitjà, aquesta mesura sembla haver-se desestimat, encara que les primeres sentències judicials daten de 2021 en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Aquestes són les situacions en les quals els negocis poden pagar indemnitzacions superiors al que s’estableix per llei

Tal com van explicar els laboralistes a aquest mitjà, les sentències que fixen indemnitzacions per acomiadament superiors als 33 dies per any treballat es basen en dos tractats internacionals:

• Conveni 158 de l’Organització Internacional del Treball (OIT): aquest conveni estableix el dret del treballador acomiadat de manera improcedent a rebre una indemnització, “la quantia de la qual es fixarà en funció, entre altres coses, del temps de serveis i de la suma del salari”, com ocorre en la legislació espanyola.
• Article 24 de la Carta Social Europea: en aquest article s’estableix que “tots els treballadors tenen dret a protecció en cas d’acomiadament.”

Tal com va explicar a aquest diari Luis San José, soci de l’àrea laboral del despatx AGM Advocats, “l’argumentació jurídica dels tribunals és que és necessari pagar indemnitzacions per sobre dels 33 dies per any quan aquestes resulten notòriament insuficients per a l’assalariat acomiadat, i per a rescabalar tots els danys totals i perjudicis que puguin haver-se produït per al treballador per un acomiadament acausal. És a dir, sense causa justificada”, va valorar.

A més, Jaume Barcons, advocat laboralista de la gestoria Barcons, va aclarir que les indemnitzacions addicionals han de pagar-se sempre que es compleixin dues condicions:

• Que concorri una clara i evident il·legalitat, frau de llei o abús de dret en l’acomiadament. Per això, “en la demanda de l’assalariat acomiadat s’han de concretar els danys i perjudicis que necessiten de compensació”, així com les proves corresponents.
• Que la indemnització per acomiadament “sigui minsa, de manera que acreixi d’efectes dissuasius i tampoc compensi al treballador per la pèrdua d’ocupació.”

Per tant, es tracta de situacions en “les quals existeix poca antiguitat i, per tant, poca indemnització. Això podria ser un incentiu perquè alguns negocis acomiadin als treballadors sense causa. El que estan dient les sentències és que, per a dissuadir a les empreses d’acomiadar il·legalment, s’han de pagar indemnitzacions superiors en aquests casos”, va afirmar Luis San José.

No obstant això, les sentències emeses pels tribunals superiors de justícia també compten amb alguns arguments contraris. Entre ells, que la finalitat de la indemnització addicional “és substituir la readmissió truncada, canviant l’obligació del negoci a readmetre a l’assalariat per una indemnització de danys i perjudicis legalment taxada”, va valorar Jaume Barcons.

Diverses sentències fixen indemnitzacions per acomiadament de 48 dies per any treballat

Encara que, tal com van recordar els laboralistes, les sentències d’aquest tipus porten succeint-se des de 2021, un cas cridaner és la decisió del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Catalunya, que el passat 30 de gener va fixar una indemnització de 48 dies per any treballat, 15 per sobre de la taxa establerta legalment.

En aquest cas, es tracta d’una assalariada que va ser acomiadada al març de 2020, després de treballar durant cinc mesos per a un negoci, dies abans de declarar un Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO). Així, el tribunal va entendre que es tractava d’un acomiadament injustificat, ja que la resta de la plantilla sí que es va acollir a l’ERTO molt poc temps després.

“És indubtable que l’empleada, de no haver actuat l’empresa de manera abusiva, emparada en el mínim cost que suposava el seu acomiadament per la seva escassa antiguitat en l’empresa, tenia una expectativa certa i real d’haver estat inclosa en l’imminent ERTO tramitat per força major”, van argumentar els jutges del TSJ de Catalunya en la sentència. A més, l’assalariada no tenia dret a atur, per la qual cosa els jutges van entendre que el seu acomiadament li va causar un perjudici major.

En un primer moment, l’empresa va abonar a la treballadora la indemnització màxima, de 33 dies, equivalent a 941,78 euros. A més, li va transferir la quantitat corresponent a la liquidació de saldo i la quitança, aconseguint la compensació un import total de 2.766,58 euros. Després de la sentència, l’assalariada va rebre 4.435,08 euros per tots dos conceptes.

Article de Diego S. Adelantando amb la col·laboració de Jaume J. Barcons a Autónomos y Emprendedores.

L'entrada En quins casos un negoci pagaria indemnitzacions per acomiadament superiors a les que marca la llei? ha aparegut primer a Gestoria Barcons.

La recent Sentència del Tribunal Suprem de 25 de juny de 2020, resol quan no es podrà compensar la indemnització d’acomiadament amb la indemnització de finalització de contracte temporal.

Qüestió plantejada

Es tracta de determinar si en l’execució d’una sentència que declara improcedent un acomiadament, en el qual l’empresa opta per la indemnització, és possible descomptar l’import d’indemnització percebut per l’extinció del contracte temporal que va ser objecte del procés.
En el cas que ens ocupa la primera vegada que es planteja la compensació, és en fase d’execució.

Posició de l’Empresa

L’empresa considera que l’import percebut pel treballador derivat de la indemnització de fi de contracte temporal, ha de ser descomptada de l’import d’indemnització per acomiadament improcedent, ja que, la no actuació en aquest sentit suposaria un enriquiment injust per part del treballador.

Criteri del TS

El TS analitza si la sol·licitud de compensació s’efectua en el moment processal oportú o bé de manera extemporània.
L’execució de sentències, és una garantia del compliment dels mandats que aquestes resolucions judicials contenen, és a dir, que es compleixi en els seus propis termes, atès el principi de *inmodificabilidad del jutjat.
En el present assumpte, al no esgrimir-se la compensació en el procés per acomiadament, no es pot accedir a ella via oposició a l’execució, ja que degué al·legar-se amb anterioritat a la constitució del títol executiu.
D’aquí ve que el TS entengui que només opera la compensació quan s’ha al·legat en la fase inicial del procés, ja que en execució, no serà possible la modificació dels termes de la sentència, i per tant, s’haurà d’executar en els seus propis termes.

L'entrada STS de 25 de Juny de 2020 (Rcud. 2577/2017) ha aparegut primer a Gestoria Barcons.

El TS en data 26 de juny de 2020, (Recud. 4405/2017), ha dictat una interessant sentència, sobre la manera d’acreditar la disminució persistent d’ingressos o vendes d’acord amb l’art. 52.c) en relació a l’art. 51.1 ET.
 

Antecedents

Es planteja si és suficient, per a determinar el nivell d’ingressos o vendes, consignar en la carta d’acomiadament els imports de les autoliquidacions trimestrals d’IVA, o si és necessari també, donar informació dels comptes anuals de l’exercici immediatament anterior a l’extinció. És a dir, si resulta bastant per a justificar una situació econòmica negativa l’aportació de les declaracions tributàries d’IVA, amb la finalitat d’acreditar els resultats econòmics i la raonabilitat de l’acomiadament adoptat per l’ocupadora.

Doctrina del TS

S’analitza el contingut del RD 1483/2012 sobre acomiadaments col·lectius i suspensions de contractes i la necessitat o no d’aportar els comptes anuals dels dos últims exercicis econòmics complets, auditades en el seu cas, segons si l’empresa té o no aquesta obligació, i a més la documentació fiscal o comptable acreditativa de la disminució d’ingressos o vendes en els 3 trimestres consecutius anteriors a l’acomiadament, en relació amb els mateixos trimestres de l’any immediatament anterior.
El TS entén que la disminució d’ingressos o vendes es pot inferir clarament de les declaracions trimestrals d’IVA i la seva comparativa. A més se’ns diu que la disminució d’ingressos per vendes, no queda enervada per la persistència d’un saldo favorable en el resultat final, ja que la disminució d’ingressos o vendes és un dels supòsits previstos en la Llei. El TS considera que l’única manera d’enervar la decisió empresarial en aquests casos és la falta de raonabilitat o desmesura, en la qual es constati una desproporció entre el grau d’incidència econòmica de la causa negativa i l’adopció de la mesura extintiva.

L'entrada Acomiadament Objectiu: Causes Econòmiques: Disminució Persistent d’Ingressos o Vendes ha aparegut primer a Gestoria Barcons.